Ternura... tan necesaria hoy en día

Recomano article, fonamental en el dia d'avui.

Alguns apunts sobre dret a decidir i sobirania

Catalunya és un subjecte polític i jurídic, tal com es desprèn del text constitucional (Títol VIIIè), i estatutari (Títol Preliminar).

Ara bé, l’afirmació de la seva sobirania no és, en absolut, apodíctica. La sobirania d’aquest subjecte polític i jurídic està en qualsevol cas vinculada a l’abast que li han donat aquests dos textos que formen part del bloc de constitucionalitat, és a dir, que està delimitada pel seu marc competencial, i per tant no es pot predicar com a existent en termes absoluts, amb tots els atributs que en el marc de la Teoria Política o del Dret Internacional Públic es confereix al concepte de sobirania que, en forma molt resumida, podem expressar com a facultat sobre les facultats o, si es vol, com a facultat il·limitada i exclusiva sobre l’exercici de l’autoritat política (legislativa, judicial, executiva), sobre un territori o grup de persones.

Cal recordar, a més, que han estat els propis catalans i catalanes, en ús del dret d’autodeterminació en la seva vessant interna, els qui han establert l’abast d’aquesta sobirania, en el moment constituent de l’actual Estat, però també en el moment de recuperació de l’autonomia política de Catalunya i, en dates més recents, també en el moment en què s’aprovà àmpliament la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Pel que fa al dret a l’autodeterminació en la seva vessant externa, la Resolució 2625 (XXV), de 24 d’octubre de 1970, de l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides no l’empara en Estats com ara l’espanyol [1].

De fet, és perquè Catalunya no ho és actualment, de plenament sobirana (si és que en puritat existeixen sobiranies plenes en un món com el nostre), que els partidaris de la independència de Catalunya volen exercir allò que en el debat polític català s’anomena dret a decidir, per tal que els ciutadans i ciutadanes expressin si volen o no accedir a aquesta sobirania plena.

També és per això que els i les federalistes plantegem una idea que propugna la distribució de poder i per tant un sistema de sobiranies compartides, entre d’altres qüestions sobre les quals ara no m’estendré però en les que persistim i sobre les quals insisteixo.

Declarar d’entrada la plena sobirania de Catalunya és tant com prefigurar allò que la ciutadania encara no ha expressat.

Tanmateix, la situació política existent a Catalunya exigeix que, si es planteja la qüestió de la separació de Catalunya respecte d’Espanya, aquesta qüestió es dirimeixi de conformitat al principi democràtic, formulant una pregunta directa, concisa i senzilla a la ciutadania, que es pugui respondre de manera inequívoca.

Pel que fa a la determinació del démos, en aquesta decisió hi haurien de participar les persones que, de conformitat a l’article 7 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, tinguin la condició política de catalanes [2], i exclusivament aquestes.

No resulta necessari recórrer al concepte de sobirania per afirmar que la decisió sobre el futur col·lectiu dels catalans i les catalanes, pel que fa als vincles que vulguin mantenir o no amb la resta de pobles d’Espanya, correspon als primers i primeres.  N’hi ha prou amb apel·lar a una concepció radical de la democràcia. La postura contrària, en termes de respecte al principi democràtic, no es pot plantejar sense que esdevingui clarament una limitació de facto d’aquest principi democràtic.

Aquest, al meu entendre, pot ser i hauria de ser el punt de trobada dels qui creiem que la via democràtica és l’adient per dirimir la qüestió.

Per tal de dur a terme un procés amb totes les garanties, i que absolutament tots els actors implicats, incloent-hi el conjunt de la ciutadania, en reconeguin qualsevol possible resultat com a vàlid i legítim, que és l’únic escenari desitjable en cas que el procés es dugui a terme, la licitud d’aquest procés ha de ser incontestable.

A aquests efectes, cal explorar els espais d’acord possibles dins el marc legal que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i del conjunt de l’Estat s’han atorgat.

Una de les fórmules possibles, però no la única, és la reforma de la Llei Orgànica 2/1980, de 18 de gener, sobre Regulació de les Diferents Modalitats de Referèndum, a fi de permetre la celebració d’un referèndum vinculant sobre la qüestió de la secessió. Aquesta fórmula, no exempta de dificultats, és certament és menys complexa políticament i menys lenta que una reforma constitucional que contemplés directament la possibilitat de la secessió d’una part del territori.

Prescindir total i absolutament del marc legal existent és una opció que aboca el procés al fracàs. En primer lloc, perquè des de qualsevol de les instàncies necessàriament implicades en podrien discutir fàcilment la licitud i, fins i tot, bloquejar-lo absolutament. En segon lloc, pel fet que una part dels actors necessàriament implicats, incloent-hi una part significativa del cos electoral, podria sentir-se no vinculat per qualsevol resultat que acabés expressant-s’hi, o fins i tot no sentint-se cridat a participar-hi (com de manera molt òbvia va ocórrer, mutatis mutandis, en el conjunt sistemàtic de consultes sobiranistes que es van iniciar a Arenys de Munt i es van estendre pel territori). Seria, per tant, una greu irresponsabilitat sotmetre el país a les tensions i a la inestabilitat que sens dubte qualsevol procés d’aquesta mena genera, sense tenir assegurat que el resultat es consideri vinculant per totes les parts implicades.

De fet, i aquesta és una possibilitat que sembla remota i impensable, però que no es pot obviar, un capteniment del Govern de la Generalitat que prescindís total i absolutament del que prescriuen la Constitució, l’Estatut i les lleis, podria comportar l’aplicació de l’article 155 de la CE de 1978 [3]. Aquest és un escenari que cal combatre i evitar a tot preu, i per això cal exigir responsabilitat al President de la Generalitat, Sr. Artur Mas, tot demanant-li, en primer lloc, que no faciliti un pretext a qui pugui tenir temptacions recentralitzadores per concretar la major amenaça a l’autogovern de Catalunya des de la recuperació de la Generalitat.

Ferran Pedret i Santos

---

[1] Text del penúltim incís de l’apartat titulat El principi d’igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles, corresponent a l’Annex de la resolució 2625 (XXV) de l’ONU:

“Cap de les disposicions dels paràgrafs precedents s’entendrà en el sentit que autoritza o fomenta cap acció encaminada a trencar o menyscabar, total o parcialment, la unitat territorial  d’Estats sobirans i independents que es captinguin de conformitat amb el principi d’igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles abans descrit, i estiguin, per tant, dotats d’un govern que representi a la totalitat del poble del territori, sense distinció per raó de raça, creences o color.” 

[2] Article 7 de l’EAC de 2006:

ARTICLE 7. LA CONDICIÓ POLÍTICA DE CATALANS

1. Gaudeixen de la condició política de catalans o ciutadans de Catalunya els ciutadans espanyols que tenen veïnatge administratiu a Catalunya. Llurs drets polítics s’exerceixen d’acord amb aquest Estatut i les lleis.
2. Gaudeixen, com a catalans, dels drets polítics definits per aquest Estatut els espanyols residents a l’estranger que han tingut a Catalunya el darrer veïnatge administratiu, i també llurs descendents que mantenen aquesta ciutadania, si així ho sol·liciten, en la forma que determini la llei.

[3]  Article 155 de la CE de 1978:

1.  Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.
2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.

No és una qüestió de diners. Sinó de prioritats.

Ales per volar. De nou, estem aquí.

Reactivo el meu bloc!!!! Sense més reflexió que la transcripció de la Comissió parlamentària on es va aprovar gràcies als partits d'esquerres la reobertura de les beques menjador a les escoles pels infants que més ho necessiten, davant l'amenaça REAL i FÀCTICA de CIU de cancel·lar-les. Sense paraules davant la dreta de CIU, amb una crisi que li ve al pèl per desenvolupar el seu model de l'estat del benestar.

Proposta de resolució sobre el garantiment de la beca de menjador escolar als infants que la reben des del principi del curs 2011-2012 (tram. 250-01017/09)

Intervenció del diputat socialista  Daniel Font i Cardona

Gràcies, senyor president. Per defensar i posicionar-nos sobre aquests dos punts, el 10 i el 14, que són dues propostes de resolució que fan referència als menjadors escolars o a les beques escolars relacionades amb l’escolaritat i amb el menjador de les escoles bressol i el menjador per als alumnes d’ensenyaments universals i obligatoris. No és un tema menor –no és un tema menor– és un tema de gran impacte en les famílies. Hem de dir que aquest és un tema d’impacte i de complexitat per la repercussió social que té. Tota l’estructura escolar que gira entorn al transport escolar, al menjador escolar i als extraescolars són elements de gran importància pedagògica però també de gran importància social, segons com es resolen, segons com ho viu la família afectada en cada moment. En ple segle XXI estem tornant a parlar d’unes expressions realment sorprenents, en ple segle XXI, com és l’expressió «desnutrició infantil», o com és l’expressió «carmanyola a l’escola», que s’ha difós a la premsa les últimes setmanes, no? Parlem de desnutrició infantil i de carmanyoles a l’escola, havent començat el segle XXI, per unes limitacions que suposa falta de recursos, dificultats creixents en el marc de crisi econòmica i dificultats familiars per fer front a les necessitats, també a la de pagar les taxes o pagar les quantitats que de manera creixent estan apareixent sobre la ciutadania, sobre les famílies, relacionades amb els serveis públics.

La terminologia «desnutrició infantil» i «carmanyola a l’escola» és pròpia del temps de la pòlio, com alguns recordaran, no? El temps de la pòlio, el temps de la tuberculosi infantil mitjan segle XX, als anys cinquanta i seixanta, és una terminologia que pensàvem totalment superada en aquests moments o oblidada en el temps, però és una terminologia que torna. Alguns membres de la comissió podran recordar de fa unes dècades la llet en pols que portava la Marina Nord-americana a les escoles catalanes. Donaven als nens i les nenes un vas de llet en pols al dia per assegurar uns mínims de nutrició infantil. Això és d’una altra època, però això és el que torna, perquè fixi’s vostè, un nen català o una nena catalana d’avui dia, des del punt de vista dels seus àpats diaris l’únic àpat complet que en molts casos i en moltes famílies produeix al dia és l’àpat escolar, és el que fa al menjador de l’escola, perquè a casa seva no hi ha les condicions per fer un àpat complet, o perquè no tenen els recursos o perquè la família està desestructurada i no es produeix.

Per tant diguem que la situació objectiva per la qual un nen o una nena té assegurada la seva nutrició a través d’un àpat complet escolar és el que en aquests moments està en tela de judici, està caient o està en situació de dificultat perquè s’ha produït un fet nou, l’absència de beques d’un cantó, la desconvocatòria de les beques per un cantó, el pagament de taxes per un altre, i aquesta situació, que per a una família que viu en un lloc cèntric de Barcelona segurament no és un problema pagar uns euros més, per a una família que viu a Torre Baró o que té dificultats econòmiques importants aquesta quantitat que se suma a altres moltes quantitats, l’euro per recepta, pagament del transport més car, etcètera, etcètera, li crea una situació realment insostenible i indefensable.

Si la família està a més desestructurada, com són alguns casos importants des d’un punt de vista estadístic, l’objectiu, que és que un nen o una nena, un infant, tingués un àpat complet al dia per assegurar la seva nutrició infantil, queda desmotivat, queda desrealitzat, diguem, i conseqüentment es crea una situació nova, problemàtica, que ens retrotrau a mitjan segle passat i que de fet fa aparèixer a les escoles un nou problema que no existia fins a aquest moment, que és el fet que un nen a més de tenir problemes, per exemple, de son o tenir problemes d’equipament o tenir problemes de poder o no comprar uns llibres de text, ara apareix un nou problema que és una eventual situació en la qual no podem assegurar, no podem assegurar fefaentment la nutrició dels escolars que d’una o altra manera es veuen obligats a fer un àpat fora de casa al migdia, en circumstàncies de pagament o en circumstàncies de major pagament que en la situació anterior. Conseqüentment, sent que això és així i sent que existeix aquest problema creixent d’una manera important i constatable derivada de la situació dels menjadors escolars i de les necessitats de nutrició dels infants, en relació al Baix Llobregat, hi ha una situació de «desassistiment», 2,8 milions menys a la partida de menjador escolar del Baix Llobregat, que ha hagut de ser compensada per recursos dels propis ajuntaments i del consell comarcal afectat, i també en relació al conjunt de Catalunya, ens ha semblat que té interès per part de la Cambra i té interès per part d’aquesta comissió tractar aquest tema amb una certa tranquil·litat, amb una certa detenció, i proposar als grups de la comissió l’aprovació dels punts que consten en cadascuna de les dues propostes de resolució que tenen continguts semblants i que bàsicament vénen a dir, a instar la Generalitat a què prioritzi aquesta qüestió que afecta l’escolaritat sobretot de la infància i pagui els deutes pendents en matèria de menjador escolar, de beques ja atorgades als alumnes dels ensenyaments universals i obligatoris...... i que obri immediatament la convocatòria de les beques successives anuals en previsió de la creació de situacions de deteriorament en matèria de menjador escolar i incrementi les partides també de les beques d’escoles bressol i de menjador escolar.

Sobre altres prioritats de la comunitat catalana, en el sentit que aquests són aspectes, els de l’escola bressol i l’escola primària infantil, que han de ser resolts no només des d’un punt de vista pedagògic sinó des d’un punt de vista, ara veiem, de necessitat primària de les famílies, d’assegurar coses tan elementals i tan inassequibles de vegades per a algunes famílies com és disposar d’un àpat complet al dia per a un infant, una noia o una nena que va a l’escola. Simplement es tracta d’això. Agrairíem un tractament assossegat i també l’actitud positiva dels grups.

(Intervenció d'altres grups parlamentaris)

 

Antoni Balasch i Parisi (diputat CIU)

Sí, gràcies, president. Home, jo crec que hauríem d’afrontar més els temes des de la realitat directa, és a dir, si ens posem a fer demagògia tots plegats dient que aquí la nutrició dels escolars depèn només de l’Administració ens equivoquem, la nutrició escolar depèn de les famílies, i sí que hi ha d’haver ajuts perquè hi ha famílies com tots sabem que tenen unes circumstàncies econòmiques desafavorides, i per això ja hi ha ajuts. I està clar que quan parlem d’ajuts, pel que fa referència al consell comarcal del Baix Llobregat, curs 2008-2009 –i aquest és un exemple només, eh?– l’aportació del Govern de la Generalitat va ser en total de 2.834.510,99 euros. Dos milions vuit-cents mil euros en números rodons. L’aportació ordinària del curs 2009-2010 continua igual, el curs 2010-2011 continua igual, i el curs 2011-2012 s’incrementa un vuit i mig per cent. Estic parlant de l’ordinària. Si això no és esforç, amb la situació que hi ha i els esforços que hi ha econòmics, em sembla que... Per això parlo de demagògia, perquè si no es vol afrontar la realitat des d’un esforç percentual enorme que s’està fent per atendre aquestes famílies i aquests casos que ja es coneixen, es pot obviar, forma part del joc polític, ja ho sabem, però la realitat és la que és i els jugadors són els que són, i home, quan es parla d’un coneixement profund de la realitat econòmica del país, jo penso, com deia el Grup d’Iniciativa, home, jo no sé si és tan profund, si és tan profund potser que ens treguin de la crisi. És clar que hi ha una realitat, per això s’incrementa aquest vuit i mig per cent, i quan es parla d’impagaments no és la disposició correcta. Si que hi ha retards per raons obvies, que no són volguts ni per la Generalitat ni per ningú però que com que el diner no hi arriba hi ha uns retards i els patim tots, i òbviament quan diu que no podem entendre els retards, i que no podem entendre que això no arribi, home, potser al final a un el que no li estranya és, primer, que no es vulgui veure la realitat, i després que en algun altre moment la despesa de la Generalitat hagués portat a un endeutament tan gran que ara ens # més que mai encara.

Dit això, nosaltres votarem en contra perquè l’esforç hi és, des de la Generalitat hi és i és molt gran, i per tant s’està buscant línies d’acord de manera constant en tots aquests temes, i em sembla que els números ho demostren.

(Intervenció d'altres grups parlamentaris)

Rèplica diputat socialista

Daniel Font i Cardona

Gràcies, senyor president. Em posicionaré sobre l’esmena presentada per CIU al punt 10, entenc que sobre el punt 14 ja es posicionarà el grup proposant. Jo no tenia previst intervenir un cop més i tampoc donar un parell de dades......que donaré ara, però la intervenció del senyor Balasch gairebé m’hi obliga, perquè ha parlat de demagògia i de coneixement de la realitat profunda. Doncs miri, la realitat profunda, senyor Balasch, li diré ara quina és al Baix Llobregat, perquè tinc la impressió que vostè té un profund desconeixement, i no només té un desconeixement vostè sinó que el té tot el Govern. Per a l’actual Govern aquests temes són temes menors que afecten a poca gent, potser per la distància, però al Baix Llobregat la situació és la que ara li diré, i no és cap altra que la que ara li diré. Tot i ser la comarca amb renda familiar disponible més baixa de Catalunya –més baixa de Catalunya– ha patit per part del Govern de CIU una limitació de 2,8 milions d’euros de la partida destinada a beques de menjador escolar des de començament de curs. S’entén beques legals, de drets LOE –de dret LOE– 2,8 milions menys.

Una altra afirmació. El Consell Comarcal del Baix Llobregat ha afegit dels seus propis recursos, no de la Generalitat, de la transferència que fa la Generalitat als consells comarcals, perquè és qui gestiona, no qui habilita sinó qui gestiona, dels propis recursos del Consell, per tant, dels ajuntaments comarcals, quatre-cents mil euros addicionals aquest curs vigent complementant en la mesura del possible la partida i cobrint la competència exclusiva de la Generalitat. No té competència el Consell Comarcal, està cobrint competència exclusiva del Govern de la Generalitat. I li diré encara una cosa més. Aquesta precària previsió provoca que els cent setanta-set dies lectius del curs escolar no estiguin garantits, sinó només cent quaranta-vuit, i que a partir de l’11 de maig d’enguany 6.852 famílies del Baix Llobregat no podran accedir a aquest dret, tot i reunir els requisits necessaris LOE. Tenen dret LOE de menjador escolar, senyor Balasch, l’han de pagar i resoldre vostès, i no ho estan resolent ni impulsant des de cap punt de vista. El dret hi és, de les famílies, perquè és un dret legal que els dóna la LOE, però vostès no ho atenen i els han retallat 2,8 milions, no? En el termini de dos mesos el menjador es tancarà per als alumnes més necessitats dels set municipis de la comarca conduint-los a una situació de desemparament absolut, legal i polític, senyor Balasch. Aquesta és la realitat, aquesta és la realitat que vostè diu demagògica, aquesta és la realitat.

L’esmena de vostès apunta a passar la responsabilitat al Consell Comarcal i que ho resolgui el Consell Comarcal. Escolti, el consell comarcal és qui gestiona, qui ho ha de resoldre són vostès que tenen la competència exclusiva per resoldre-ho, en el marc de la LOE i en el marc de la LEC, i la resposta des d’aquest punt de vista no pot ser en cap moment ni de cap manera una resposta de dir que ho resolguin els ajuntaments i els consells comarcals, perquè resulta que el que fan els ajuntaments i els consell comarcals és gestionar per compte de vostès una habilitació de fons que han de fer vostès. Aquesta és la situació. Conseqüentment, no podem acceptar l’esmena que ens ha proposat, i votarem a favor de la resolució sense la seva incorporació.

Gràcies, senyor president.

(Intervenció d'altres grups parlamentaris)

Rèplica del diputat CIU

Antoni Balasch i Parisi

En tot cas és dir molt clarament que el que explica la gent òbviament també ens arriba, perquè n’hi ha que estem relacionats directament amb el món educatiu, demà mateix estarem en jubilacions de companys per les escoles i per tant sabem el que hi ha a les escoles –ho sabem– i el Govern ho sap. I quan parlo de demagògia és perquè el Govern sap el que hi ha, però nosaltres els polítics tenim l’obligació de saber quina és la situació real de disponibilitat pressupostària, aquesta també és la nostra obligació, i quan parlo de demagògia és mirar només un costat i no voler veure l’altre, i aquesta és la demagògia que jo apunto, no les necessitats de la gent, que les sabem, i com que les sabem i les sap el Govern, incrementa un vuit i mig per cent l’aportació, i torno a posar com a exemple el Consell Comarcal del Baix Llobregat perquè sap, perquè n’és conscient i perquè hi és. I home, òbviament li importa.

Gràcies, president.

-------

FINALMENT, la proposta de resolució es va aprovar. Els PSC és molt més que allò que els mitjans de comunicació mostren. Els diputats i diputades socialistes fan una feina molt important defensant els drets dels ciutadans i ciutadanes, i en aquest cas dels infants catalans. Cal destriar la pols de la palla.

Font: http://www.parlament.cat/activitat/dspcc/transcripcions/trans_22ceu.pdf

Nueva etapa

Nova etapa. Vida nova. Gràcies a tothom x vostre suport. Ara comença de nou la lluita en tots els sentits. Primer, pas a pas.

Bicicletada d'estiu SJD-El Prat

El PSC Sant Joan Despí organitza per segon any la Bicicletada d'estiu des de Sant Joan Despí fins a la platja d'El Prat, pel camí de ribera del riu.

Sortirem a les 20 hores del Poliesportiu Salvador Gimeno. Cal portar la seva llanterna, aigua i bocata, perquè dinarem tots junts a la platja.

Si estàs interessat/da en participar, envia'ns un email a santjoandespi@socialistes.cat, ok?

T'esperem!

La ciutat se suma a la Trobada Internacional de Bloggers Cycle Chic amb una passejada modernista

L’Ajuntament convida als participants de la Cycle Chic Bloggers Conference de Barcelona –del 17 al 19 de juny– a fer una passejada per la ciutat i descobrir el ric patrimoni modernista santjoanenc

Desplaçar-se en bicicleta és cada cop més una escena habitual. Promoure l’ús d’aquest mitjà de transport ha estat una de les prioritats de l’Ajuntament de Sant Joan Despí. Per aquest motiu, i coincidint amb la celebració del Cycle Chic Bloggers Conference de Barcelona, del 17 al 19 de juny, la ciutat s’hi suma a la celebració amb una passejada en bici que es farà el 18 de juny i que ha estat batejada com Sant Joan Despí Cycle Chic. Amb aquesta activitat, l’Ajuntament convida a tots els participants d’aquesta trobada internacional de bloggers a agafar la bici i conèixer el patrimoni modernista i altres llocs reconeguts internacionalment, com la Ciutat Esportiva del Barça.

El grup es trobarà a les 19 a la Torre de la Creu i després visitarà el seu interior. A continuació pedalejaran fins a la Ciutat Esportiva del Barça i a la tornada visitaran l’interior d’altre de les arquitectures modernistes més emblemàtiques de la ciutat, Can Negre, obra també de l’arquitecte Josep Mª Jujol. La passejada acabarà al Centre Cultural Mercè Rodoreda (carrer Major, 69) on gaudiran d’una actuació musical. Cal inscripció prèvia a l’Ajuntament (93 480 60 13/ 93 480 60 16 o bé al correu mediambient@sjdespi.net).

El Cycle Chic és una tendència creixent a les ciutats que estan invertint en infraestructures que incentiven l’ús de la bicicleta. Aquest moviment social va néixer al 2006 de la mà del fotògraf danès Mikael Colville-Andersen, que després de penjar la foto d’una noia vestida a l’última (talons inclosos) anant en bici es va engrescar i va fer un blog (CopenhagenCycleChic.com) que s’alimenta d’imatges que mostren la varietat de persones, amb estils i tendències diferents, que utilitzen la bici per moure’s. Ara són desenes les ciutats d’arreu del món que s’han afegit a aquest moviment que mostra com anar en bicicleta és compatible amb anar a la moda.
Més informació a http://barcelonacyclechic.com/

Sant Joan Despí fa molts anys que aposta per iniciatives que fomenten la bicicleta: l’any passat va augmentar notablement els carrils bicis urbans (ara hi ha 13 km.), també ha posat en marxa el projecte “Els dijous en bici”, una campanya que anima a la ciutadania a agafar la bicicleta aquest dia i, des de fa 17 anys organitza la Primavera en bici, un seguit de sortides en bici per donar la benvinguda a l’estació.